Este postre clásico vuelve a estar de moda y conquista de nuevo los paladares con sus sabores reconfortantes y nostálgicos.

L’altra nit, en una petita brasserie de barri, aquell nom era “arroz con leche”. Ni mousse de xocolata en vasets perfectes, ni una tarta de llima ultradissenyada. Només un bol cremós, posat sense floritures, amb una cullera clavada al mig i una mica de canyella. Les converses es van alentir, i de cop van irrompre els records.

Una àvia amb davantal, un forn que escalfa massa, un cassó que s’enganxa, uns diumenges una mica llargs en què remenaves amb la cullera perquè no es cremés. Un postre que feia olor de paciència, de lentitud, del temps que passa. Aquella nit, tothom va demanar el mateix bol blanc, com un reflex col·lectiu. I alguna cosa va canviar a la sala.

Els postres de tota la vida estan tornant. Discretament. Però amb fermesa.

El retorn silenciós del postre “avorrit”

Arroz con leche. Budín de pa. Flan. Trifle. Aquests postres que crèiem guardats a les golfes tornen a les cartes dels restaurants i als fils de TikTok. No tenen res d’espectacular a la vista. No regalimen caramel a càmera lenta davant d’una 4K. I, tanmateix, omplen locals, comentaris i records. Són postres que no posen: s’hi instal·len.

En un món saturat de pastissos ultrainstagramables, aquest retorn sona gairebé com una petita revolta. Més senzillesa, menys espectacle. Un bol tebi, una textura que consola, un perfum de vainilla o de llet calenta. Aquest postre no intenta impressionar; intenta tranquil·litzar. I pel que sembla, funciona.

A Londres, París o Nova York, els bistrot i cafeteries que aposten per un postre casolà “d’abans” veuen com la demanda puja de seguida. Un xef francès instal·lat a Brooklyn explica que el seu senzill arroz con leche amb vainilla de Madagascar s’ha convertit en el seu “supervendes de la nit” en menys de tres mesos. A Anglaterra, alguns pubs exhibeixen amb orgull un bread and butter pudding reinterpretat, amb brioix daurat i crema anglesa fluida, i el venen amb més facilitat que un cheesecake sofisticat.

Les xifres de cerques en línia segueixen el moviment. Les consultes relacionades amb “rice pudding recipe”, “bread pudding old fashioned” o “grandma custard dessert” s’han disparat els darrers dos anys. Els vídeos de “grandma-style desserts” superen fàcilment el milió de visualitzacions. Sobre el paper, és poc glamurós, però triomfa. Els comentaris diuen sempre el mateix: “Tastes like my childhood”, “Just like my nan used to make”, “This made me cry a bit”. Lluny del simple “so yummy”.

Aquest retorn no té res d’una nostàlgia aïllada i casual. Encaixa perfectament amb l’època. Quan l’actualitat cansa, la gent busca referents amables, gestos simples, sabors coneguts. Aquests postres marcats com a “passats de moda” ofereixen exactament això: una textura reconfortant, una llista d’ingredients entenedora, una cocció manejable. Costen menys de produir, es versionen fàcilment en vegà o sense lactosa, i s’adapten bé a les limitacions actuals.

Els xefs hi veuen una base perfecta per crear sense perdre el costat tranquil·litzador. Es manté el cor del postre: llet, ous, sucre, cereal o pa. I es modernitzen els marges: un topping cruixent, salsa de cafè, un toc de miso, fruita rostida. Resultat: una sensació de “ja ho he vist”, però millor. Com tornar a veure una pel·lícula antiga remasteritzada, sense trair l’original.

Com recuperar aquest postre de tota la vida a la teva cuina

Recuperar aquests postres a casa no requereix ni equip professional ni cap títol de pastisseria. El gest clau és alentir el ritme. Un bon arroz con leche, per exemple, comença amb un cassó pesant, foc baix i una llet que no arriba mai a bullir de debò. Es deixa que l’arròs espesseixi lentament; es remena sovint, però sense posar-se nerviós. El postre es fa gairebé al mateix temps que la nit.

Versió anglesa: arròs rodó, llet, una mica de nata, sucre, vainilla, i de vegades nou moscada. Versió més francesa: arroz con leche molt vainillat, servit fred o tebi. Versió ultrasimple: llet sencera, arròs, sucre, i prou. La màgia ve del temps compartit amb el cassó. No és una recepta “ràpida”; és una recepta “mentrestant”. Mentrestant parleu, mentrestant endreceu, mentrestant el dia s’afluixa.

Siguem sincers: ningú fa això cada dia. La fatiga, els plats per rentar, la manca d’energia… tot això existeix. La frustració típica és voler reproduir el postre de l’àvia i acabar amb una cosa massa líquida o massa compacta. Traus el cassó del foc massa aviat, o massa tard. Endolceixes massa de pressa, sense tastar al final.

La clau és acceptar l’aproximació. Un bon arroz con leche no surt mai exactament igual dues vegades. De vegades més cremós, de vegades més ferm. I no passa res. Pots “fer trampes” amb alguns trucs: començar amb menys sucre, deixar reposar el postre abans de jutjar la textura, guardar una mica de llet calenta per aclarir-lo si cal. I sobretot: no castigar-te si la primera versió no arriba al nivell “record d’infància”. Els records ho embelleixen tot, també la cuina.

Molta gent se sent una mica maldestre amb aquests postres justament perquè van carregats d’emoció. Un xef londinenc em deia fa poc:

“People aren’t just ordering rice pudding. They’re ordering a memory. The pressure is huge, even in my own head.”

Per alleujar aquesta pressió a casa, pots convertir el postre en un ritual senzill, gairebé lúdic:

• Triar una sola recepta base i repetir-la diverses vegades, en lloc de canviar a cada intent.
• Apuntar, molt ràpid, dues o tres coses després de cada prova: més o menys ferm, prou dolç o no.
• Servir-lo amb un topping diferent (melmelada, llavors, fruita saltejada) per variar sense capgirar-ho tot.

Aquest marc flexible converteix el postre en un terreny de joc, no en un examen. I, de mica en mica, el gest es torna més segur, més intuïtiu, gairebé automàtic.

Per què tots desitgem en secret els “postres d’àvia”

Aquest retorn dels postres d’abans no parla només de sucre i nata. Parla de ritme. Aquestes receptes demanen ser-hi: remenar, vigilar, tastar. Rebutgen el “tot, ara mateix”. Gairebé t’obliguen a aturar-te, a escoltar la llet tremolar, a notar el cassó escalfant-se. En un dia saturat de pantalles i notificacions, és un xoc tranquil.

També hi ha la qüestió de la mirada. Durant molt de temps, aquests postres s’han tractat com a carrinclons, “vibres de menjador escolar”, no prou sexis per aparèixer en un feed. Avui, comencem a valorar el que és simple, llegible, una mica cru. Una foto d’un pudding mig menjat, amb la cullera dins, de vegades explica més humanitat que un entremet perfecte amb glacejat mirall. El que commou no és la performance, sinó la petjada dels que han menjat abans.

I, a més, aquests postres creen una mena de llenguatge comú entre generacions. Un avi recorda l’arroz con leche una mica massa dolç de la seva infància. Un nen el descobreix per primera vegada i no hi té cap passat per enganxar-s’hi. I, tanmateix, tots dos comparteixen la mateixa cullera, el mateix bol tebi. El postre es converteix aleshores en un pretext per conversar, explicar, transmetre. Fins i tot quan no saps gaire què dir, sempre pots comentar la textura.

En el fons, aquest retorn diu una cosa molt simple: necessitem coses que no canviïn massa de pressa. Un bol de pudding, servit enmig d’una setmana complicada, pot fer de petit punt fix. Ni solució miraculosa ni teràpia. Només un moment suspès: la prova concreta que encara podem dedicar 30 minuts a coure llet, sucre i arròs sense cap altre objectiu que compartir.

I si aquest postre “vell” es convertís en un dels pocs llocs on encara ens donem permís per ser lents, imperfectes, una mica enganxosos, però sincers?

Punt clau	Detall	Interès per al lector
El retorn dels postres retro	Arroz con leche, budín de pa, cremes i trifles tornen a les cartes i a les cerques en línia	Entendre per què aquestes receptes tornen a omplir restaurants i xarxes socials
El mètode “lent” a casa	Cassó pesant, foc baix, temps de repòs, acceptació de l’aproximació	Sentir-se capaç de recrear un postre reconfortant sense equip professional
Una dimensió emocional forta	Records, transmissió familiar, necessitat de referents suaus en un món ràpid	Posar paraules al que sentim davant d’aquests sabors d’infància

FAQ:

• Què es considera exactament un “postre d’abans”? Normalment, és un dolç senzill, d’estil casolà, fet amb ingredients bàsics del rebost: arroz con leche, budín de pa, crema/pastissera, trifle, pomes al forn, puddings al vapor o un crumble humil. Sense decoració elaborada: només sabors reconfortants i textures familiars.
  
• Puc fer aquests postres si soc principiant a la cuina? Sí. Moltes d’aquestes receptes es van inventar molt abans de les bàscules de cuina i els processadors d’aliments, així que perdonen errors. Comença amb una recepta d’arroz con leche o budín de pa, segueix-la amb calma, tasta mentre cuines i deixa que la textura et guiï més que el temporitzador.
  
• Com evito que l’arroz con leche o la crema facin grumolls? Fes servir calor suau, un cassó de fons gruixut i remena regularment. En el cas de la crema amb ou, incorpora els ous fora del foc directe i bat bé abans de tornar-ho a un foc molt baix. Si tot i així fa grumolls, passa-ho per un colador mentre encara és calent. Sense drama, sense malbaratar.
  
• Hi ha versions més lleugeres o sense lactis d’aquests postres tradicionals? Sí, fàcilment. L’arroz con leche funciona amb beguda de civada, ametlla o coco; el budín de pa es pot fer amb begudes vegetals i mantega vegana. La clau és equilibrar dolçor i textura, no aferrar-se a una sola versió “autèntica”.
  
• Com puc fer que un postre d’abans sembli modern per als convidats? Mantén la base clàssica i juga amb els toppings: fruita rostida amb espècies, una cullerada de caramel salat, fruits secs o llavors torrades, ratlladura de cítrics o un raig de cafè fort a la salsa. L’ànima continua sent d’abans; l’acabat es nota actual.